Efectivament després de la pandèmia, el teletreball es va diluir ràpidament, i hi ha alguns experts que ho atribueixen a la rigidesa de la Llei del Treball a Distància, que el Govern va pactar amb la patronal i sindicats a finals del 2020, i que ho va convertir una opció rígida i costosa.
Els sindicats ho atribueixen al fet que les mesures legislades no s’han traslladat correctament a la negociació col·lectiva, amb un percentatge molt reduït de convenis sectorials i empresarials que hagin establert correctament les regles d’aplicació del teletreball.
Per altra banda l’Acord de Negociació Colectiva intenta subsanar aquest dèficit amb tot un capítol sencer dedicat al teletreball, en el que aposta perquè els convenis negociïn qüestions claus com la jornada mínima presencial, el dret a la desconnexió digital, l’abonament per part de l’empresa de les despeses associades al teletreball, o l’entrega d’equips de treball. Tots aquests punts han provocat una alta conflictivitat i han portat a moltes empreses a eludir aquesta fórmula del treball a distància.
En aquest acord sí que es planteja la clara necessitat d’adoptar fórmules flexibles d’ordenació del temps de treball, i per això es proposa que la jornada laboral es fixi en els convenis en clau de “còmput anual”, enlloc de restringir-se a topes setmanals o diaris.
D’aquesta manera es podrien obrir les portes a la implementació de la “distribució irregular” del temps de treball, amb els corresponents mecanismes de compensació, de manera que fos compatible amb la “racionalització dels horaris” per poder facilitar la conciliació, el que també caldria estendre als horaris d’entrada i de sortida.