A simple vista pot semblar que posar-se els propis horaris pot ser molt positiu, però hi ha molta gent que no s’acaba d’habituar a fer-ho, potser perquè fora de l’horari habitual a vegades es pot confondre la flexibilitat amb una excessiva càrrega de treball.
Tot això és un resultat post pandèmic, en el que hi ha una clara tendència al teletreball o al model híbrid, i això implica aquesta flexibilitat horària de la que estem parlant en aquest post.
Però l’altra cara d’aquests models és que la rutina deixa de ser tal i com la coneixíem, i treballant des de casa no hi ha contacte amb les companyes i els companys, i això ja que potser es pugui ser més productiu/va, però que també s’estigui més aïllat/da.
Hi ha qui considera necessari establir horaris i rutines en els que el cos (i la ment) s’habituïn a produir i a ser eficient, per entrar en la dinàmica diària de manera més senzilla.
També hi ha altres opinions centrades en el fet que l’opció de poder configurar l’horari de treball amb flexibilitat pot ser psicològicament avantatjós, i permet conciliar millor amb alguns aspectes de la vida personal dels treballadors/ores, com la cura dels nens petits, i si el desajustament horari respecte a la resta de la societat es converteix en costum, acaba desmotivant al professional i repercutint en el seu rendiment.